Sobre la seva obra

L’humor gràfic d’un ninotaire de casa

Avui, en Josep Maria Serracant, el nét gran de la Teresa de Can Pons, després de rodar, mirar i glosar amable i sorneguerament aquest món i, probablement, l’altre, torna a la casa mare de Cabrils.

Hereu destacat de la gran tradició de l’humor gràfic del país que va de “L’Esquella de la Torratxa” al “Hermano Lobo”, del “Patufet” a “Cavall Fort” i “Tretzevents”, els ritus estiuencs connectats a les nostres eixides, canyissars i bardisses de la infantesa marcaren per sempre la seva òptica, la seva mirada de ninotaire eternament meravellat. Els seus dibuixos, transparents i tendres, quasi riallers, enjogassats, desvetllen la màgia i la poesia que rau amagada en els replecs de les més insignificants criatures i esdeveniments, i, amb ells, il·luminà els temps grisos, plans o incerts, d’aclaparadora “literalitat”, dels darrers moments del franquisme i la transició.

La seva obra té un caràcter intemporal (la bondat i el somriure no han estat mai, sortosament, patrimoni d’una època) i alhora d’un temps, explícitament “històric”. Hi trobareu acudits “muts” (el “seu” registre per excel·lència), historietes, paisatges, il·lustracions i portades per a la premsa juvenil, misterioses escenes bíbliques i/o mitològiques, i un devessall exuberant de “materials de rebotiga”, “de taller”: notes apressades, apunts, esborralls, “esquelets” de “vinyetes”, tempteigs de figures, racons, quadres… i se us farà palesa, al final, la inconsistència de la línia que, als tractes, pretén descompartir les arts majors de les menors.

Modest Masides

Text de l’exposició “Josep Maria Serracant: l’humor gràfic d’un ninotaire de casa”, realitzada a Cabrils el 2006.

 

L’humor d’en Josep Maria Serracant

Em tempta d’iniciar aquestes ratlles de presentació d’una mostra de la producció humorística de Josep Mª Serracant dient que és un home que no té aspecte d’humorista, però tot seguit penso –tal com es diu ara, en què tothom diu que pensa, encara que jo ben sovint dubto que sigui cert– que els humoristes no deuen tenir pas un aspecte especial. El fet és que en Serracant és un home d’aire modest, gairebé tímid, que parla en un to de veu molt baix, com si tingués por d’ofendre o molestar. I, ben mirat, potser sí que això és, en certa manera, una cosa que caracteritza molts humoristes, com és ara, que recordi en aquest moment, en Cesc i en Picanyol, introvertits i discrets, una mica, o força, franciscans, que no tenen mai la preocupació d’aparèixer com unes persones de tracte social brillant, sens dubte perquè preserven el seu enginy a la seva producció. I estic convençut que a en Serracant no li sabrà greu aquesta comparació amb els col·legues seus que he esmentat.

El que és, en tot cas, evident, és que en Serracant és un humorista i, més exactament, un humorista gràfic. Segurament que qui s’hagi dedicat –algú o altre ho deu haver fet perquè, entre tots plegats, es pot dir que ho hem fet tot, o que hem intentat fer de tot– a establir una tipologia de l’humorisme amb tot de divisions i subdivisions, trobaria, en el seu quadre sinòptic, o en el seu encasellament, l’espai en què podria col·locar còmodament l’obra de Josep Mª Serracant. La que correspon a uns dibuixos de gran simplicitat o, si es vol, dit altrament, d’una gran economia de mitjans, que no necessiten el suport de cap text explicatiu –a tot estirar, i de tant en tant, una simple placa indicativa–, i amb un humor basat en l’associació insòlita de dues imatges, dit potser més exactament, en la nova dimensió d’una d’aquestes imatges, a la qual l’humorista gràfic, amb la seva llibertat sobirana, fa transgredir els límits de la seva essència i de la seva realitat.

Amb això no intento pas dir que en Serracant no sigui un humorista original. A hores d’ara, posar-nos d’acord sobre allò en què consisteix, o en què ha de consistir, l’originalitat, ens duria molt lluny. En Serracant, exactament, és un humorista d’idees, i cadascun dels seus acudits o caricatures respon a una idea. Deu tenir, certament, el do de l’observació, però amb això no n’hi ha pas prou. Cal tenir, a més, la idea. Així, en Serracant sap que hi ha una hora solar, que encara hi ha gent que, per saber l’hora, es guia pel sol, i que el sol, a més, se’ns apareix de forma circular, com els rellotges tradicionals. En Serracant, doncs, dibuixa, no un rellotge de sol, sinó un sol –l’astre del dia, dalt del firmament- amb unes bosques com les d’un rellotge. La idea l’hauria pogut tenir qualsevol altre humorista gràfic –i qui sap si, al capdavall, també l’ha tinguda, aneu a saber quan i on, algun col·lega seu ignorat per nosaltres-, però es tracta que a un –en aquest cas, ell- se li hagi acudit. I és un fet que no tothom té aquesta capacitat. Només cal intentar-ho, només cal esmerçar una horeta buscat una idea anàloga, paral·lela, veient com l’horeta, o els cinc quartassos, transcorren estèrilment, sense que surti res de semblant, perquè un es convenci que el que importa no és pas l’originalitat a ultrança, sinó la capacitat creadora, l’aptitud especial a fer sorgir l’humor del no res, o cosa que ve a ser el mateix, encara que sembli paradoxal, de la simple realitat circumdant.

En Josep Mª Serracant, amb aquesta nova mostra que ara exhibeix, demostra que té aquesta capacitat, aquesta aptitud. Demostra que és, efectivament, un humorista.

Albert Jané

Text de l’exposició “Dibuixos humorístics d’en Serracant”, celebrada a Barberà del Vallès el 1989.

 

Sobre la bellesa de zebres i lleons

No hi ha res més estrany, més artificiós que una exposició: un local buit (en forma de garatge, normalment) amb un cert nombre de peces penjades a la paret. Cadascuna d’aquestes peces correspon a un moment de la vida de l’artista, a un preocupació distinta, a un fantasma o a un desig diferent. El visitant entra i va caminant pel davant d’aquests moments, convertits en obra d’art, a una velocitat que implica necessàriament la superposició d’una imatge al damunt de l’altra de tal manera que s’anul·len o es difuminen mútuament.

Si l’artista té sort, un ciutadà s’enamorarà d’una d’aquestes peces i preguntarà quant val. Segons com, també preguntarà si s’accepten talons. Però fins i tot en aquest cas, l’exposició és un acte aberrant, contra natura.

Hi ha casos excepcionals: aquelles en què l’obra d’un artista només mostra les seves veritables dimensions si es veu de conjunt, si el valor global és superior al de la suma de peces, quan l’artista, en comptes de mostrar-nos moments del seu univers, ens mostra, a través de peces aïllades, un univers. Aquest és el cas de Josep M. Serracant.

Si la meravellosa paraula que designa l’art de Josep M. Serracant (i que no té equivalent en d’altres llengües) no existís, caldria inventar-la ara mateix: ninotaire. Per sort, tenim una llarga tradició d’artistes que mereixen els honors d’aquest nom. Jo crec que són els parents rics dels caricaturistes perquè , si bé tenen en comú una mateixa capacitat de síntesi, la dels ninotaires no està presidida per un afany deformador i simplificador de la realitat sinó, ben al contrari, per l’afany de concentrar en quatre ratlles un univers complex.

Des d’un cert punt de vista, els dibuixos de Serracant poden ser considerats acudits. Ho són en la mesura que sempre apunten a la producció d’un efecte humorístic més o menys evident, més o menys “blanc”, més o menys tirant a negre. Com els grans dramaturgs del teatre de farsa o de comèdia, Serracant fa servir l’humor com a líquid revelador de la història d’uns personatges perquè allò que realment li interessa són aquests personatges, l’interior dels éssers (persones, animals, plantes o objectes) que surten del seu llapis. Sense narrar la seva història sencera, ens permet imaginar-la en els seus trets essencials per la senzilla raó que cadascun dels seus dibuixos és com l’escena final d’un film o d’una obra de teatre. De vegades, aquest final és feliç (per exemple, l’elefant ha reeixit a elevat la seva trompa a la categoria de trompeta); sovint és desgraciat o tràgic, com per exemple quan la interrupció momentània del programa de televisió s’ha fet definitiva, o quan un gos i un home lluiten com toros (perdent l’un i l’altre la seva identitat; no només l’home, com podria semblar a primer cop d’ull) per una espina. Si el final és feliç, és que també ho ha estat la vida. I viceversa. Només hi ha dos estats possibles, de la mateixa manera que tots els personatges estan pensats i dibuixats des d’un sentiment extrem: des de la tendresa o des del menyspreu.

Dos sentiments oposats i complementaris que configuren un univers personal, però transferible vist de conjunt, sota la forma d’exposició, de la mateixa manera que la bellesa d’una zebra només apareix al costat de la bellesa del lleó.

Jaume Melendres

Text de l'”Exposició d’acudits d’en Serracant”, celebrada a Barcelona el 1985.

 

Fitxa d’en Serracant a TEBEOSFERA: http://www.tebeosfera.com/autores/serracant.html